HOSPITALITAT JAPONESA

Aquests dies a la zona de Kumano, hem tingut la sort de poder fer un petit tastet de la vida japonesa més casolana. Ens hem quedat a dormir en un Minshuku, que és una casa on hi viu una família, habilitada per rebre hostes.

Es tracte d'una casa d'estil tradicional amb una gran entrada per deixar-hi les sabates i on hi ha unes sabatilles per entrar a la casa i unes altres preparades per si vols sortir cap a les termes, onsen.

La casa japonesa tradicional té una tarima de fusta i les habitacions i el menjador estan cobertes amb tatamis. Són habitacions molt simples, on no hi ha pràcticament mobles i els pocs que hi ha són petits i mobibles. Una taula baixa amb coixins per seure-hi, un penjador per a la roba, una safata multiusos i una petita tarima on hi ha la televisió i algun ornament.

La vida dins una casa japonesa és a tocar de terra i per a nosaltres occidentals encarcarats, trobar la posició durant el sopar no ens va resultar gens fàcil.

El menjar, i sobretot la presentació d'aquest, és molt important al Japó, per això ens van portar una safata molt ben presentada, amb tot de platets diferents, amb una delicatessen variada per degustar en cadascun d'ells.

Quan vàrem explicar que la forma era tant o més important que el contingut no ho estàvem exagerant. Un clar exemple n'és la presentació del menjar. On cada recepta cuinada ha de ser presentada amb un recipient específic. No és que la tria d'aquest recipient quedi en mans de la improvització del cuiner, sinó que tota recepta porta implicita el tipus de recipient que s'utilitzarà. Així, la sopa de miso es servirà en un bol lacat i tapat arreu del Japó i els fideus soba se serviran sobre un recipient quadrat lacat, amb una base de bambú. I així podriem anar explicant cadascun dels plats que hem anat menjant.

La senyora de la casa ens ha explicat com havíem de menjar cada plat, ens ha pegat unes parrafades en japonès que no podíem entendre de cap de les maneres, però no hem dubtat en assentir amb el cap cada vegada mentre recitàvem un educat `arigató gosaima!`

Una vegada acabats de sopar sortim del menjador, anàvem amb les sabatilles i el quimono de la casa, decidim anar a la terme, ens traiem les sabatilles de la casa i ens posem unes sabatilles que hi ha a l'entrada, ens oblidem la tovallola, tornem a entrar i ens traiem les sabatilles i ens en posem altre vegada les sabatillles de la casa, mentre la Montse agafa la tovallola, aprofito i vaig al lavabo. Abans d'entrar al lavabo em trec les sabatilles d'anar per casa i en entrar em poso les sabatilles del lavabo, surto del lavabo, vaig a buscar la tovallola, baixem i arribem a l'entrada, em trec les sabatilles i em poso les d'anar a les termes, m'adono que porto les sabatilles del lavabo, malament!, em trec les sabatilles de les termes, em poso les sabatilles del lavabo sense que ningú em vegi per poder-les tornar, arribo al lavabo i veig que a fora hi ha les sabatilles de la casa d'algú altre a part de les meves, senyal que hi ha algú a dintre, m'espero a l'habitació, és més japonès, és a dir, més ben educat, sento que surten del lavabo, entro i deixo les sabatilles del lavabo, em poso les sabatilles de la casa, baixo a baix, deixo les sabatilles de la casa a l'entrada em poso les sabatilles per anar a les termes i abans d'entrar a les termes, me les trec.

Per què us penseu que els japonesos són tan bon en matemàtiques, doncs perquè no paren de comptar sabatilles.

Els onsen són les termes, els banys públics. Fins no fa massa els japonesos no tenien bany a casa i anaven a banyar-se en els banys públics. Els onsen però són banys d'aigua calenta, molt habituals per tot Japó, degut a l'elevada activitat volcànica que hi ha a l'illa. Generalment hi ha la zona pels homes i la zona per les dones. Compartir els banys purificadors i medicinals amb amics, amigues, companys de feina o familiars és una activitat que fan sovint els japonesos, és el seu moment zen, on es relaxen i s'alliberen de les jornades esgotadores de treball.

El bonic dels onsen és que molts estan situats en zones muntanyoses i envoltats de bosc, llavors els vilatans aprofitant aquest recurs natural s'han construït onsens particulars a dins a casa o al pati, sempre amb armonia amb l'entorn i amb un ambient íntim i molt relaxat. Són com piscinetes familiars fetes de pedra i envoltades de vegetació.

Suposo que dependrà de la zona que l'aigua serà d'una manera o d'un altre, tindrà més o menys temperatura, pel què us puc dir és que el que vàrem estar nosaltres, l'aigua estava molt calenta, tant, que per un moment vaig patir per si havia cuinat ous dusos.

Kumano Kodo o el camí de Santiago japonès.

EL CAMÍ DE KUMANO

Aquests dies hem estat en una zona muntanyosa situada al sud de Kyoto, a la península de Kumano. Potser a alguns us pot sonar la zona perquè en els mars d'aquesta regió és on es va filmar el documental on es denunciava la massacre de dofins per part de certes persones japoneses. De fet,  a la ciutat de Tanabe, en aquesta costa, varem veure un recinte on entrenaven a dofins, és el segon us que fan dels dofins pescats, alguns els mengen, altres els venen als dofinaris de tot el món.

Però la raó de visitar aquesta zona era una altra. A nosaltres ens interessava conèixer la part muntanyosa de la petita península de Kumano. Voliem fer una petita part del Kumano Kodo, que es podria traduir com el camí de Kumano, seria una mica com el camí de Santiago a la Japonesa i amb molta menys gent.
Un camí que els peregrins ja feien fa més de mil anys. Creuaven els fabulosos boscos de xiprers japonesos i de bambú durant vàries setmanes i s'aturaven en petits poblets per pregar en el petit temple que hi ha a cada localitat. A més en aquesta zona hi ha banys termals, la qual cosa era una bona manera de descansar després de les dures caminades per les muntanyes de la zona.

Per nosaltres el fet de ser una zona boscosa, força rural on a més hi ha termes ens va fer decidir a visitar aquest lloc.

Els pobles en si no són res de l'altre món, però els camins que utilitzen els peregrins, en alguns moments et transporten cap els boscos màgics que hem pogut veure en alguns films japonesos.

Una cosa curiosa per a nosltres els europeus, que estem sempe envoltats d'història, és que, per antics i mil·lenaris que siguin les ciutats i els pobles, sempre ho trobes tot bastant nou, no i hi ha altres vestigis medievals que no siguin els temples i, fins i tot aquests, són sempre reonstruïts. Això és degut al caracter efímer dels materials que empren en les seves construccions i que té molt a veure amb el caràcter zen dels japonesos i amb la idea shintoista de la transitorietat de la vida. Les contruccions estan fetes de fustes lleugeres com el bambú i de paper. Fins i tot els vidres, quan n hi ha, són primíssims. Tot és una mica de ·cartó pedra·, de manera que totes les cases així que passen uns 30 o 40 anys es refan del tot. Per això no hi ha mai pobles mil·lenaris com podem trobar a Europa.

Els camins per anar d'un poble a un altre estan molt ben senyalitzats i per tant no tenen pèrdua, en aquesta època de l'any hi hem trobat poques persones caminant, per tant la sensació de solitud s'accentuava. Els boscos estan formats, en el seu inici, per canyes de bambú, que pugen esbeltes i flexibles cap al cel i, a mida que et vas endinsant, per xiprers japonesos, que són arbres alts i també esbelts, per veure la seva copa has d'alçar la vista verticalment i els troncs erectes és la part que veus amb la mirada horitzontal. Són columnes que dibuixen un paisatge curiòs. El sotabosc és força net i les falgueres la vegetació més abundant. Algunes vegades aquestes falgueres cauen intercalades cap el camí, entortolligat d'arrels traidores, embellint els paratges per on passes i donant un aspecte, podríem dir que una mica fantasmagòric, on la mitologia japoneses dels kamis es fa present. Però no són boscos tristos, perquè les falgueres són d'un verd fresc i lluent i els propis xipressos són d'un color molt més clar que els nostres xipressos, són d'un verd més viu i intens. El joc d'ombres que dibuixa la llum que es filtre entre el brancam és un element que afavoreix tant a l'esclat de color, com a la penombra intrigant.
Però el què et fa sentir dins d'un conte del Murakami és més el què sents que no pas el què veus. La majoria de sorolls són totalment desconeguts per a nosaltres, els arbres movent-se amb el vent i crepitant de tant en tant, les suposades sargantanes movent-se per sota les fulles, un parell de serps desviant-se pel camí, ocells que es contesten des de diferents punts del bosc, però el què és fantàstic de debò, és quan passes per una zona plena de grills, o almenys això creiem que eren perquè no en vàrem veure cap. N'hi devia haver milers i, quan fregaven les seves ales, el so que es produïa era magnífic i esfereïdor a la vegada.

Tot aquest camí per anar a veure un nou temple i després tornar al poble on ens espera la mestressa d'una minshuku amb un sopar esplèndit i un onsen ben calent on reposar els òssos del peregrí. Però això serà una altra història.

Sóc un mal educat!

SÓC UN MAL EDUCAT

El metro està ple de gom a gom, la gent podem olorar-nos, la vergonya cultural japonesa impedeix les mirades pentrants en les distàncies curtes, tothom amb el cap cot. L'aire acondicionat, potent, et refresca fins el dit petit del peu, jo amb aquestes condicions de contrastos de temperatura em comenaça a moquejar el nas, per impedir que la gota caigui justament sobre el dit petit del peu i s'acabi congelant, agafo el meu fabulós mocador de roba de dins de la butxaca i sense massa estridència però si amb molta seguretat, em moco ben mocat i guardo el mocador a la butxaca tal i com li pertoca. Veig que molts ulls es desvien cap a la meva persona amb el cap cot i amb molta dissimulació, les formes s'han de guardar.
Aquest simple acte tan habitual a casa nostra, és d'una mala educació quasi extrema en la societat japonesa. Mocar-se en públic i a més amb un mocador de roba ja es podria considerar un acte de vandalisme. Per tant sóc un mal educat.
Com ja haviem descrit en algun altre mail, de les primeres coses que et fixes quan arribes al Japó és la seva amabilitat quasi exagerada en què et tracten a tu i a ells mateixos. Són molt atents i estan molt pendents que no et falti de res. Això no és cap acte de deferència cap a nosaltres per a què siguem turistes, sinó que també es dóna entre ells. Les formes alhora de tractar a les persones són molt i molt importants en la societat japonesa.
El primer dia que vàrem entrar en una cafeteria ens van fer sentir els reis del lloc, només entrar i tots els cambrers i cambreres et saluden amb una ample rialla, de seguida una noia et demana quans anem, una altra t'indica a on seure, mentre de seguida t'omplen un got d'aigua, anoten el què vols i et serveixen amb molta delicadesa i jo diria amb un punt de submissió. Alhora de marxar tots ens van mirar i ens van donar les gràcies per haver escollit la seva cafeteria amb un "Arigato gozaima" i està clar una ampla rialla, jo a la sortida em giro cap a la Montse i li vaig dir si havia deixat una gran propina. No, a Japó no es deixen propines.
Llavors quan t'informes una mica t'adones que les formes són un pilar molt important de la societat japonesa. Com diu Carlos Rubio en el seu recomenable llibre, El Japon de Murakami. "A Japó l'envoltori és molt important tant com el contingut". Per això s'esmeren tant a l'hora d'embolicar un paquet.
Un altre gran pilar de la societat japonesa és la colectivitat. La importància del grup està per sobre de la individualitat. Primer és el colectiu i llavors tu. Preocupar-se pels altre és un valor ensenyat des de ben petits, això es demostra amb la facilitat en què els japonesos es preocupen per tu quan et veuen perdut i moltes persones es paren a demanar-te si necessites ajuda. A un nivell estatal per exemple amb la bona organització després del desastre del tsunami i les centrals nuclears´. El país sense es va volcar en ajudar a les persones afectades, voluntaris de tot arreu ben organitzats i coordinats, fins i tot la mateixa yakuza, la mafia japonesa, van ser els primers d'enviar-hi camions de subministrament d'aliments. En l'actualitat els és molt útil pel bon funcionament de les superpoblades ciutats. Els valors de generositat, solidaritat, cooperativisme estan dins l'herència cultural japonesa i els ha ajudat a tirar endavant després de situacions commplicades com desastres naturals o refer-se després de la debacle de la segona guerra mundial.
Si a tot això hi afegim aquesta cortesia i amabilitat podria semblar que estem en una societat ideal.
Tot portat a l'extrem pot acabar sent perjudicial. El fet de guardar les formes davant dels altres, prové ja d'abans de l'epoca dels samurais, però amb ells es van accentuar. Si una persona no tractava correctament a un noble, samurai o un càrrec superior aquesta la podia matar, pel simple fet per exemple de servir-li malament el tè podia ser un motiu per assassinar a aquella persona. Tot aquest servilisme s'ha anat mantenint fins avui en dia, evidentment no arribant a l'extrem de la mort, però si que tot això ha quedat en l'inconscient col·lectiu dels japonesos. Ser descortès o poc amable és molt vergonyós per un japonès però com a col·lectiu que són, també ho és per aquelles persones que representa, com poden ser companys de feina, la familia, amics, tots ells es senten responsables de com actuen les persones amb qui tenen algun tipus de lligam.
La societat continua sent molt jerarquitzada, les persones del poble no van tenir nom i cognoms fins a final del segle XIX els nobles, samurais i l'alta societat eren els únics amb identitat. Avui dia és molt important conèixer l'origen de la persona alhora de tractar-la, per això són tan importants les targetes de visita pels japonesos, ja que amb la informació que hi ha, poden saber el càrrec que ocupa la persona en la seva empresa, de què treballa, d'on prové i així tractar-la amb més o menys respecte depenen del seu origen. Per tant l'igualtat amb què ens tractem els europeus aquí a Japó no existeix. Fins i tot hi ha una comunitat de pàries dins de la societat japonesa. Són japonesos i japoneses que els seus pares, avis, besavis, treballaven en alguna cosa relacionada amb la mort i la sang, impura pel shintoisme.Aquestes persones són marginades per la societat i amb japonès traduït literalment significa "els que no són persones" i poden ser uns 4 milions de persones.
Si a tot això afegim que des de finals del segle XIX, l'era de Meiji, l'entrada de les influències occidentals han anat augmentant, ens trobem que les bases de colectivitat, de bon tracte envers els altres estan trontollant. Ja que des d'Occident arriben valors de igualtitarisme, individualisme i materialisme que són maneres de fer totalment diferents a les que han viscut els japonesos durant quasi dos mil anys.
Aquest canvi de paradigma esta descolocant a la societat japonesa. Per un cantó s'adonen que el sentiment de comunitat, de col·lectiu que encara ara està per sobre dels individus els redueix la seva llibertat individual.
En els anys cincuanta, seixanta i setanta els treballadors es passaven hores i hores a l'empresa per a què el país creixés, hi van haver-hi casos de mort a les empreses per fatiga. Aquells individus complien amb el seu deure amb la societat. En l'actualitat no és tant exagerat però quasi. A les 6 de la tarda exèrcits de executius tots vestits iguals, destacar és trencar les normes del col·lectiu i això no és ben vist, surten de les seves oficines per anar de copes amb els amics i desfogar-se o bé poden arribar a fer 2 hores de camí fins a casa. Tot sense queixar-se, perquè la societat colectivista no trontolli. Expressar els seus sentiments no està ben vist, ja que no has de posar en evidència els teus companys, no els has de comprometre primer són ells i llavors tu. Una visió molt diferent a la nostra.
A més si afegim que la natalitat ha disminuit dràsticament, fa cincuanta anys, la mitjana per familia era de 4 fills mentre que ara és de 1, només amb això ja disminueix moltíssim el sentiment de colectivitat. A més la societat és molt competitiva i els nens i nenes no gaudeixen de la seva infantesa, treballant més de dotze hores diaries per poder aconseguir arribar a la universitat desitjada, per així tenir el prestigi per aconseguir una feina amb consonància amb el prestigi i no la vàlua.
Internet i els videojocs tampoc afavoreixen gens al sentiment de comunitat. Hi ha estudis que parlen que el 25% dels nens i nenes es tanquen a l'habitació i no en surten durant mesos i inclús anys. Un documental de la BBC parlava que un 30% de les adolescents es prostitueixen amb homes grans per poder aconseguir el bolso, la camisa o les sabates que més li agraden. Societat de consum a l'enèssima potència. Individualisme total.
Amb tot això la societat japonesa, igual que moltes altres societats en el món amb una clara tendència col·lectiva està intentant encaixar les seves tradicions i costums milenàries amb aquestes noves maneres de pensar i de fer que en poques decàdes estan conquerint el món sencer.
Si tot s'homogenitza almenys hauriem de ser capaços de mantenir el que ens pot beneficiar a tota la humanitat. Per exemple la respecte, solidaritat dels japonesos, el igualitarisme i llibertat personal dels occidentals....
UNa abraçada

Tokyo

DONA NINJA

Hola a tothom,

Una vegada més com ja fa molts estius ens retrobem per explicar històries. Aquesta vegada serà el viatge que farem la Montse i jo mateix al llarg de varies setmanes per diferents països d´Àsia.
El primer país a visitar és el país del Sol naixent, Japó. Un d'aquells països que li tenia ganes des de fa temps.
Només baixar de l´avió i passant pel control de passaports, ja es comença a intuir l´amabilitat de què tant m`havien parlat sobre el poble nipó.
En els pocs dies que fa que estem per Tokyo, el primer que em va cridar l´atenció van ser els lavabos. Només amb això ja t´adones que aquest poble és moolt net.
En el WC surten sortidors d'aigua per tot arreu i a totes les temperatures possibles. Has de vigilar de no fer-te cap desgràcia, ara, quan domines la tècnica, surts fins i tot amb la clenxa feta.
A Tokyo metropolis hi viuen uns 14 milions de persones, però si comptessin els voltants aquesta xifra quasi es doblaria.
És ciment i més ciment, gent i més gent anant d'un lloc a un altre, ciutats senceres soterrades que conecten diferents estacions de metro. Aglomeracions de gent silenciosa que es mou sigilosament, timidament, respectuosament fent que tot flueixi sense cap problema. Ni un crit, ni una sortida de to de ningú, ni una sintonia de mòbil que sona, ni cap persona parlant pel mòbil, tot i que tothom viu de cara al mobil. Es respecten i la clau està en pensar primer en els altres i no en el què a tu t'interessa. Sembla ser que aquesta manera d'actuar té la base en la religió aborigen japonesa, el shintoisme. Que tot i no tenir ni doctrina ni dogma, té una forta base ètica de respecte a la comunitat.
Dins del vagons de metro, a les hores puntes, no hi cap ni una agulla i si cal, les persones entren empentant, però sense cap violència, fent-se amb un espai quan semblava difícil.
Fins ara em creia que els ninges utilitzaven la seva tècnica per lluitar o per amagar-se, però amb la Montse hem pogut observar una altra aplicació: la de fer-se fonedís.
El metro estava ple de gom a gom, tothom respirava la suor del de davant, totes les persones del vagó formàvem un únic jo, una única massa. Quan pocs segons abans que es tanquessin les portes del metro, una doneta, remenuda, vella, seca i baixeta va sortir de les escales. La Montse i jo la vàrem mirar amb cara de pena pensant que hauria d'esperar el següent metro, però de sobte la dona va entrar dins el vagó com si de boira es tractés anava travessant tota aquella massa, sense alterar gens ni mica la seva composició, la dona amb un somriure d'orella a orella va aparèixer a darrera nostre com si s'hagués convertit en fum. Sense cap mena de dubte aquella dona era una ninja que s'havia adaptat els nous temps, utilitzant la seva refinada tècnica per atravessar els sòlids per poder entrar dins els vagons de metro.
A la que surts del metro, els gratacels tapen la llum del sol, ja no queda cap reminiscència de l'antiga capital, Edo. Cal dir que a part dels terratrèmols sobretot foren els bombardejos americans de la segona guerra mundial que destruiïren quasi per complet la capital. Llavors les autoritats pertinents es giraren d'esquena a la tradició i han construït una ciutat moderna, amb grans oficines, plena de noves tecnologies, iluminada amb llums de neó que criden a un consumisme desbordat, que igual que un riu es pot anar menjant tot el què fins aleshores sustentava a aquesta societat.
Creant una societat enlluernada per tot el què fa referència a Occident i sobretot als EUA, imitant l'estilisme occidental de manera exagerada .Omplint els grans magatzems per comprar-se les pestanyes més llargues, les lentilles més blaves, les sabates més altes tot conjuntat amb bolsos de la barbie o de heroines del manga.
Tot això pot ser el típic crit de tots els joves de totes les societats.
- "Aquí estic!".
Però d'una manera tan exagerada també podria voler assenyalar un allunyament de la seva cultura. Totes les cultures tendeixen a homogeneitzar-se cada vegada més a tot arreu, la divesitat que assegura la riquesa cultural i per tant diferents maneres de pensar s'està perdent. Però aquí a Japó es podria notar fins i tot cert rebuig cap el seu poble.
Però això ja ve de lluny, quan a finals del segle XIX el Japó s'obrí al món copiant  el model colonial de les potències europees. Volen combatre l'hegemonia Occidental a Àsia amb la mateixa recepta conquerint i sotmetent territoris. fent-los enemistar amb mig continent.
Si a més afegim l'humiliació que sofriren per part dels EUA en la segona guerra mundial acabant de reafirmar a aquells que ja havien començat a canviar el model japonès, que Occident era el mirall on mirar-se.
Però el què realment està canviant Japó i el món sencer és la nova religió, el consumisme que abdueix les ments més privilegiades prometent-los un món irreal ple de felicitat material on les possessions per superflues que siguin ens han d'obrir les portes del somni americà. La caiguda, és forta quan un es desperta i se sent enganyat, llavors els Occidentals que amb això els portem anys d'avantatge ens refugiem en el Zen, el budisme, el shintoisme maneres de fer totalment orientals. Curiós no?
Dels japonesos, com de tots els pobles en podem aprendre moltes coses, per això és tant important la diversitat cultural, per petita que sigui, com per exemple la catalana. Les cultures s'han de protegir per no perdre riquesa de pensament.
Així la Montse ha fet una llista de virtuds que podriem copiar dels japonesos.
La ritualitat, com saludar-se varies vegades, donar-se les gràcies per qualsevol cosa, una educació exquisida vers els altres.
La parsimònia alhora de fer les coses, que no vol dir lentitud, sinó fer-ho consicientment posant-hi els cinc sentits, potser una mica més a poc a poc, però molt més eficaç.
El somriure fàcil, per qualsevol cosa tenen un somriure a la cara, la qual cosa trenca qualsevol tensió i facilita molt les coses en la relació de les persones.
El treball cooperatiu, tots s'ajuden i tots formen un equip pensant en el bé comú.
L'honestedat, és el país més segur del món. La gent entre els cafès i deixa els bolsos dins d'uns cabassos que hi ha a l'entrada i ningú els roba, les bicicletes sense lligar i ningú les roba, un valor importantíssim en una societat i que tots en podriem prendre nota.
Totes aquestes virtuds segur que tenen molt a veure amb les tradicions, ideologies i religions que al llarg de segles ha processat el poble nipó.
Però això serà un altre dia.

Abans d'acabar un Haiku, que es tracta de fer tres versos en 17 silabes. Una tradició molt antiga podriem dir-ne salvant moltes distancies, la predecessora del twitter.

Quan vindràs?
Quan la pluja seca,
banyi els rius humils.

Els Kami o Una història surrealista

I

Hola a tothom,

Avui m'ha passat una de les històries més surrelialistes que mai us hagueu pogut imaginar.
Estava passejant per un bosc humit, ple de molsa i falgueres. Uns arbres imponents em tapaven el sol i un rierol seguia el caminet que m'havia de guiar fins el meu destí. Anava sol perquè la Montse s'havia quedat admirant un temple shintoista qui hi havia just a l'entrada del bosc.
El caminet estava cobert de fulles caigudes dels arbres i el soroll al trepitjar-les es feia monòton i hipnòtic. Sense ni adonar-me, el dibuix del camí va anar despareixent tapat per les fulles caigudes. La meva orientació estava desorientada i al girar-me totes les referències que creia recordar havien desaparegut. A la meva dreta, a uns dos cents metres, vaig veure un Tori. Una d'aquelles portes que es troben a moltes de les entrades dels temples. Una porta sense tancaments, un marc quadrangular de color vermell que indica una entrada o una sortida no física, més aviat espiritual. Els shintoistes l'utilitzen per protegir-se dels esperits malèvols que habiten a la zona.
Em vaig dirigir cap el Tori i el vaig creuar, les fulles ja no tapaven el camí i la ruta es feia evident, alleugerit vaig continuar, fins que uns metres més enllà em vaig trobar que el camí es bifurcava, un anava cap a la dreta i un altre cap a l'esquerre.
No tenia ni idea de quina direcció agafar, estava altre vegada perdut i no sabia què fer. Vaig xiular amb totes les meves forces per veure si algú em responia, però res.
De sobte un petit cèrvol se m'acosta i amb el cap em comença a empènyer cap al camí de l'esquerre, jo estava atònit. La sorpresa ha augmentat quan per la meva esquerre un corb gros i negre m'ha començat a cridar:
- Cap a la dreta és el camí!
Jo no m'ho creia, un corb que em parlava, jo volia sortir d'allà com fos, però no sabia cap a on, a més els dos animals m'indicaven direccions diferents!
Però la bogeria no havia acabat, ja que des de la branca d'un arbre un gat espaxurrat em diu amb un to molt educat.
- Hauries de creure al corb, la dreta és camí correcte senyor! Li dic jo que ara mateix acabo de venir del poble.
- No te'l creguis, li ha replicat la guineu sortint de darrera una falguera. No et refiis mai dels gats, són mentiders com ningú. Has d'anar a l'esquerre i al final de tot arribaràs al poble. M'has de creure, tu ja saps que les guineus tenim la fama de sàvies aquí al Japó oi?
Aquí ja em pensava que m'havia tornat boig del tot, no entenia res, però les últimes paraules de la guineu em van fer recordar el què havia llegit sobre els Kamis. Els esperits de les coses, en determinades condicions, es poden manifestar i a vegades, el fet de travessar un Tori, pot representar creuar a una altre dimensió o canviar de nivell de percepció, i per tant, poder veure els Kami.
Potser era el què m'estava passant a mi. O potser no? Però l'important en aquell moment era sortir d'aquella bogeria, quatre animals, un que m'empenyia constantment i els altres tres que no paraven de cridar.
Amb el cap fred havia de prendre una decissió ràpida i precisa. A veure, jo savia que tant els corbs com els cèrvols són missatgers del Déus, per tant no era lògic que em
volguessin enganyar però els dos em deien direccions oposades, així que no en podia treure cap conclusió. Llavors també sabia que els gats són considerats animals no massa de fiar, ja que a vegades els habiten Kamis dolents, amb males intencions, en canvi, a molts temples la presència de la guineu és notoria en forma d'estàtues de pedra, ja que és considerat un animal savi i per tant la saviesa és la que em va inspirar.
Vaig agafar el camí de l'esquerre i tal com m'havia dit la guineu, vaig arribar al poble amb facilitat.
Al retrobar-me amb la Montse em feia vergonya explicar el què m'havia passat, a més, estava amb un altre noi japonès. Però al final les ganes em van poder i ho vaig treure tot. La Montse em mirava atentament i el japonès només reia , quan vaig acabar, el xicot,amb el respecte típic dels nipons, em va dir que efectivament, allò que havia trobat al bosc eren Kamis, esperits del bosc, molt habituals en els boscos dels voltants.
- Una creenciça molt arrelada en el poble nipó, sobretot abans que vivíem més a la natura, m'explicava el japonès. Ara, amb la vida a les ciutats, algunes d'aquestes creences s'obliden, però tard o d'hora tornen a aparèixer i conviuen amb nosaltres. El poble japonès, tot i la modernitat, encara té força arrelades les tradicions, religions, sobretot la budista i la shintoista, que és d'on provenen els Kamis. Som supersticiosos i a moltes cases hi ha petits temples on encara s´hi encén incens cada dia.
D'on crues que provenen les fantàstiques històries de la pel·lícula La princesa Mononoque o El castell encantat, d'on creus que provenen les històries surrealistes dels manga? o els dibuixos del Son Goku, l'Arare, on hi ha tot d'animals o fins i tot coses que parlen pels descosits. Tot és producte de la nostra mitologia i els Kamis en són la part més important, d'aquí prové aquest surrealisme japonès que tanta gràcia us fa als occidentals.
A nosaltres també ens fa molta gràcia quan parleu de verges i sants i els meravellosos miracles que alguns d'ells han fet.
Tot depèn de la mirada amb què un s'ho mira.

Després de tota aquesta explicació, el noi japonès s'acabà el te, s'aixecà i va marxar fent una gran reverència.
Li vaig demanar a la Montse de què coneixia aquest paio, i va arronsar les espatlles i amb la boca encara oberta em va dir.

La llengua japonesa

> Igual que passava amb la mescla religiosa al Japó, passa amb l'idioma japonès. Té una barreja tan gran que actualment és el sistema d'escriptura més complicat que existeix.
>
> Els japonesos varen copiar els primer sistema d'escriptura de la xina i ho van fer de dues maneres, per una banda varen copiar ideogrames exactes, agafant el seu significat i el seu pictograma, fins aquí cap problema. Però ho van fer també de forma fonètica, és a dir, varen copiar ideogrames sense agafar el seu significat, si no agfant el so, per posar-hi el seu propi significat. Això, no sé si us adoneu, però és un embolic! Però així es va crear el primer sistema d'escriptura japonès, el Kanji.
>
> El Kanji s'ensenyava només als homes. Les dones més cultes, excloses dels sitema escrit, se les van empescar per crear el seu propi sistema escrita, el Kana, un mètode fonològic, igual que el nostre sistema, però sil·labic, és a dir, cada so representa una síl·laba i no una lletra. Bé, la cosa noa acaba aquí, perquè el sistema Kana té tres subsistemes, la qual cosa significa que cada un d'ells té els seus propis símbols per dessignar una síl·laba. Per sort la llengua japonesa és bastant pobra en síl·labes, crec que en té unes 300 com a molt, mentre que una llengua com l'anglesa en té unes 3000.
>
> El sistema d'escriptura japonès actual és una barreja ede tots aquests sistemes, el kanji, basat en ideogrames xinesos, i els tres alfabets kana sil·làbics, tot barrejat! Quim embolic oi?
>
> Jo he decidit que la millor lluita contra l'alzheimer podria ser estudiar el japonès, a part que els dibuixets són moníssims!
>
> Pel que fa a la llengua parlada, el japonès té molts dialectes que no reben cap consideració. A finals del segle XIX i amb la finalitat de simplificar l'entesa interna, es va homogeneitzar un japonès estàndard que es va fer utilitzant una forta base del japonès de Tokyo.
>
> Per acabar amb el tema de les llengues direm que els japonesos, per apropar-se a la resta del món, varen començar a escriure també en Romaji que seria la seva llengua transcrita fonològicament, emprant el nostre alfabet romà. D'aquesta manera els estrangers podem anar pel Japó i entendre alguna cosa. Imagineu-vos buscar un carrer a partir dels seus dibuixets... impossible! En canvi, ells a sota hi escriuen un Horikawa, per exemple, i tu ja saps on ets i a més a més ho pots pronunciar. Són molt amables, altrament els turistes pararíem bojos.

Les Gheishes

LＥS GEISHES
>
> Ai les Gheishes! Tan envoltades de misteri i sensualitat oriental!
>
> Les Geishes són unes senyores baixetes, totes envolcallades en un Kimono de moltes capes. Són molt fàcils de reconèixer perquè duen la cara i tota la part alta del cos que ensenyen, que és molt poc, tota pintada de blanc, curiosament deixen sense pintar la part del clatell, per després pintar encara un trocet de l'inici de l'esquena que ensenyen. Duen també un pentinat característic, part del qual està format per una perruca i alguna diadema discreta. No duen cap altra joia. Els kimonos són bonics però discrets i elles, amb la mirada baixa, surten de casa seva, les okiyes, per pujar ràpidament al taxi que les espera a la porta.per dur-les a alguna festa privada.
>
> De vegades passegen una mica i llavors les pots contemplar millor, de fet són com papallones fugisseres, destinades a desaparèixer, però que resisteixen encara al pas dels temps moderns.
>
> Les gheishes són com les antigues cortesanes, o com les no tan antigues amants dels senyors rics, això si, de molta categoria i amb un estatus social digne d'enveja. Un home ha de ser molt i molt ric per mantenir una geisha, i una maico (aprenent de geisha) ha de treballar i estudiar durant molts anys per aprendre a ser una geisha. Sembla ser que ha de ser una dona culta i intel·ligent, amb dots per les arts, com el ball, el cant i la música, capaç d'amenitzar una festa improvisant jocs o donant una conversa distreta i interessant. Però evidentment, això és el que sabem perquè ho hem llegit, la veritat és que crec que les geishes són intel·ligents de debó perquè han sabut mantenir aquest embolcall de misteri sensual que les fa tan admirades, respectades i desitjades.
>
> Un home ha de sermolt ric deiem i tambe un molt bon gourmet per degustar la delicadesa d una  caiguda d ulls, d una mirada esquitllada, d una maniga una mica mes pujada，d un somriure invitador...
>
> Nosaltres hem tingut la sort de veuren unes quantes, justament quan sortien de casa i pujaven al taxi i alguna s'ha deixat fotografiar. Hem vist també dues maicos, més jovenetes, amb els kimonos més llampants i menys elegants, amb molta quincalla a la perruca, però amb la mirada més humil i riallera, encantades de ser fotografiades.