Els Kami o Una història surrealista

I

Hola a tothom,

Avui m'ha passat una de les històries més surrelialistes que mai us hagueu pogut imaginar.
Estava passejant per un bosc humit, ple de molsa i falgueres. Uns arbres imponents em tapaven el sol i un rierol seguia el caminet que m'havia de guiar fins el meu destí. Anava sol perquè la Montse s'havia quedat admirant un temple shintoista qui hi havia just a l'entrada del bosc.
El caminet estava cobert de fulles caigudes dels arbres i el soroll al trepitjar-les es feia monòton i hipnòtic. Sense ni adonar-me, el dibuix del camí va anar despareixent tapat per les fulles caigudes. La meva orientació estava desorientada i al girar-me totes les referències que creia recordar havien desaparegut. A la meva dreta, a uns dos cents metres, vaig veure un Tori. Una d'aquelles portes que es troben a moltes de les entrades dels temples. Una porta sense tancaments, un marc quadrangular de color vermell que indica una entrada o una sortida no física, més aviat espiritual. Els shintoistes l'utilitzen per protegir-se dels esperits malèvols que habiten a la zona.
Em vaig dirigir cap el Tori i el vaig creuar, les fulles ja no tapaven el camí i la ruta es feia evident, alleugerit vaig continuar, fins que uns metres més enllà em vaig trobar que el camí es bifurcava, un anava cap a la dreta i un altre cap a l'esquerre.
No tenia ni idea de quina direcció agafar, estava altre vegada perdut i no sabia què fer. Vaig xiular amb totes les meves forces per veure si algú em responia, però res.
De sobte un petit cèrvol se m'acosta i amb el cap em comença a empènyer cap al camí de l'esquerre, jo estava atònit. La sorpresa ha augmentat quan per la meva esquerre un corb gros i negre m'ha començat a cridar:
- Cap a la dreta és el camí!
Jo no m'ho creia, un corb que em parlava, jo volia sortir d'allà com fos, però no sabia cap a on, a més els dos animals m'indicaven direccions diferents!
Però la bogeria no havia acabat, ja que des de la branca d'un arbre un gat espaxurrat em diu amb un to molt educat.
- Hauries de creure al corb, la dreta és camí correcte senyor! Li dic jo que ara mateix acabo de venir del poble.
- No te'l creguis, li ha replicat la guineu sortint de darrera una falguera. No et refiis mai dels gats, són mentiders com ningú. Has d'anar a l'esquerre i al final de tot arribaràs al poble. M'has de creure, tu ja saps que les guineus tenim la fama de sàvies aquí al Japó oi?
Aquí ja em pensava que m'havia tornat boig del tot, no entenia res, però les últimes paraules de la guineu em van fer recordar el què havia llegit sobre els Kamis. Els esperits de les coses, en determinades condicions, es poden manifestar i a vegades, el fet de travessar un Tori, pot representar creuar a una altre dimensió o canviar de nivell de percepció, i per tant, poder veure els Kami.
Potser era el què m'estava passant a mi. O potser no? Però l'important en aquell moment era sortir d'aquella bogeria, quatre animals, un que m'empenyia constantment i els altres tres que no paraven de cridar.
Amb el cap fred havia de prendre una decissió ràpida i precisa. A veure, jo savia que tant els corbs com els cèrvols són missatgers del Déus, per tant no era lògic que em
volguessin enganyar però els dos em deien direccions oposades, així que no en podia treure cap conclusió. Llavors també sabia que els gats són considerats animals no massa de fiar, ja que a vegades els habiten Kamis dolents, amb males intencions, en canvi, a molts temples la presència de la guineu és notoria en forma d'estàtues de pedra, ja que és considerat un animal savi i per tant la saviesa és la que em va inspirar.
Vaig agafar el camí de l'esquerre i tal com m'havia dit la guineu, vaig arribar al poble amb facilitat.
Al retrobar-me amb la Montse em feia vergonya explicar el què m'havia passat, a més, estava amb un altre noi japonès. Però al final les ganes em van poder i ho vaig treure tot. La Montse em mirava atentament i el japonès només reia , quan vaig acabar, el xicot,amb el respecte típic dels nipons, em va dir que efectivament, allò que havia trobat al bosc eren Kamis, esperits del bosc, molt habituals en els boscos dels voltants.
- Una creenciça molt arrelada en el poble nipó, sobretot abans que vivíem més a la natura, m'explicava el japonès. Ara, amb la vida a les ciutats, algunes d'aquestes creences s'obliden, però tard o d'hora tornen a aparèixer i conviuen amb nosaltres. El poble japonès, tot i la modernitat, encara té força arrelades les tradicions, religions, sobretot la budista i la shintoista, que és d'on provenen els Kamis. Som supersticiosos i a moltes cases hi ha petits temples on encara s´hi encén incens cada dia.
D'on crues que provenen les fantàstiques històries de la pel·lícula La princesa Mononoque o El castell encantat, d'on creus que provenen les històries surrealistes dels manga? o els dibuixos del Son Goku, l'Arare, on hi ha tot d'animals o fins i tot coses que parlen pels descosits. Tot és producte de la nostra mitologia i els Kamis en són la part més important, d'aquí prové aquest surrealisme japonès que tanta gràcia us fa als occidentals.
A nosaltres també ens fa molta gràcia quan parleu de verges i sants i els meravellosos miracles que alguns d'ells han fet.
Tot depèn de la mirada amb què un s'ho mira.

Després de tota aquesta explicació, el noi japonès s'acabà el te, s'aixecà i va marxar fent una gran reverència.
Li vaig demanar a la Montse de què coneixia aquest paio, i va arronsar les espatlles i amb la boca encara oberta em va dir.