Tokyo

DONA NINJA

Hola a tothom,

Una vegada més com ja fa molts estius ens retrobem per explicar històries. Aquesta vegada serà el viatge que farem la Montse i jo mateix al llarg de varies setmanes per diferents països d´Àsia.
El primer país a visitar és el país del Sol naixent, Japó. Un d'aquells països que li tenia ganes des de fa temps.
Només baixar de l´avió i passant pel control de passaports, ja es comença a intuir l´amabilitat de què tant m`havien parlat sobre el poble nipó.
En els pocs dies que fa que estem per Tokyo, el primer que em va cridar l´atenció van ser els lavabos. Només amb això ja t´adones que aquest poble és moolt net.
En el WC surten sortidors d'aigua per tot arreu i a totes les temperatures possibles. Has de vigilar de no fer-te cap desgràcia, ara, quan domines la tècnica, surts fins i tot amb la clenxa feta.
A Tokyo metropolis hi viuen uns 14 milions de persones, però si comptessin els voltants aquesta xifra quasi es doblaria.
És ciment i més ciment, gent i més gent anant d'un lloc a un altre, ciutats senceres soterrades que conecten diferents estacions de metro. Aglomeracions de gent silenciosa que es mou sigilosament, timidament, respectuosament fent que tot flueixi sense cap problema. Ni un crit, ni una sortida de to de ningú, ni una sintonia de mòbil que sona, ni cap persona parlant pel mòbil, tot i que tothom viu de cara al mobil. Es respecten i la clau està en pensar primer en els altres i no en el què a tu t'interessa. Sembla ser que aquesta manera d'actuar té la base en la religió aborigen japonesa, el shintoisme. Que tot i no tenir ni doctrina ni dogma, té una forta base ètica de respecte a la comunitat.
Dins del vagons de metro, a les hores puntes, no hi cap ni una agulla i si cal, les persones entren empentant, però sense cap violència, fent-se amb un espai quan semblava difícil.
Fins ara em creia que els ninges utilitzaven la seva tècnica per lluitar o per amagar-se, però amb la Montse hem pogut observar una altra aplicació: la de fer-se fonedís.
El metro estava ple de gom a gom, tothom respirava la suor del de davant, totes les persones del vagó formàvem un únic jo, una única massa. Quan pocs segons abans que es tanquessin les portes del metro, una doneta, remenuda, vella, seca i baixeta va sortir de les escales. La Montse i jo la vàrem mirar amb cara de pena pensant que hauria d'esperar el següent metro, però de sobte la dona va entrar dins el vagó com si de boira es tractés anava travessant tota aquella massa, sense alterar gens ni mica la seva composició, la dona amb un somriure d'orella a orella va aparèixer a darrera nostre com si s'hagués convertit en fum. Sense cap mena de dubte aquella dona era una ninja que s'havia adaptat els nous temps, utilitzant la seva refinada tècnica per atravessar els sòlids per poder entrar dins els vagons de metro.
A la que surts del metro, els gratacels tapen la llum del sol, ja no queda cap reminiscència de l'antiga capital, Edo. Cal dir que a part dels terratrèmols sobretot foren els bombardejos americans de la segona guerra mundial que destruiïren quasi per complet la capital. Llavors les autoritats pertinents es giraren d'esquena a la tradició i han construït una ciutat moderna, amb grans oficines, plena de noves tecnologies, iluminada amb llums de neó que criden a un consumisme desbordat, que igual que un riu es pot anar menjant tot el què fins aleshores sustentava a aquesta societat.
Creant una societat enlluernada per tot el què fa referència a Occident i sobretot als EUA, imitant l'estilisme occidental de manera exagerada .Omplint els grans magatzems per comprar-se les pestanyes més llargues, les lentilles més blaves, les sabates més altes tot conjuntat amb bolsos de la barbie o de heroines del manga.
Tot això pot ser el típic crit de tots els joves de totes les societats.
- "Aquí estic!".
Però d'una manera tan exagerada també podria voler assenyalar un allunyament de la seva cultura. Totes les cultures tendeixen a homogeneitzar-se cada vegada més a tot arreu, la divesitat que assegura la riquesa cultural i per tant diferents maneres de pensar s'està perdent. Però aquí a Japó es podria notar fins i tot cert rebuig cap el seu poble.
Però això ja ve de lluny, quan a finals del segle XIX el Japó s'obrí al món copiant  el model colonial de les potències europees. Volen combatre l'hegemonia Occidental a Àsia amb la mateixa recepta conquerint i sotmetent territoris. fent-los enemistar amb mig continent.
Si a més afegim l'humiliació que sofriren per part dels EUA en la segona guerra mundial acabant de reafirmar a aquells que ja havien començat a canviar el model japonès, que Occident era el mirall on mirar-se.
Però el què realment està canviant Japó i el món sencer és la nova religió, el consumisme que abdueix les ments més privilegiades prometent-los un món irreal ple de felicitat material on les possessions per superflues que siguin ens han d'obrir les portes del somni americà. La caiguda, és forta quan un es desperta i se sent enganyat, llavors els Occidentals que amb això els portem anys d'avantatge ens refugiem en el Zen, el budisme, el shintoisme maneres de fer totalment orientals. Curiós no?
Dels japonesos, com de tots els pobles en podem aprendre moltes coses, per això és tant important la diversitat cultural, per petita que sigui, com per exemple la catalana. Les cultures s'han de protegir per no perdre riquesa de pensament.
Així la Montse ha fet una llista de virtuds que podriem copiar dels japonesos.
La ritualitat, com saludar-se varies vegades, donar-se les gràcies per qualsevol cosa, una educació exquisida vers els altres.
La parsimònia alhora de fer les coses, que no vol dir lentitud, sinó fer-ho consicientment posant-hi els cinc sentits, potser una mica més a poc a poc, però molt més eficaç.
El somriure fàcil, per qualsevol cosa tenen un somriure a la cara, la qual cosa trenca qualsevol tensió i facilita molt les coses en la relació de les persones.
El treball cooperatiu, tots s'ajuden i tots formen un equip pensant en el bé comú.
L'honestedat, és el país més segur del món. La gent entre els cafès i deixa els bolsos dins d'uns cabassos que hi ha a l'entrada i ningú els roba, les bicicletes sense lligar i ningú les roba, un valor importantíssim en una societat i que tots en podriem prendre nota.
Totes aquestes virtuds segur que tenen molt a veure amb les tradicions, ideologies i religions que al llarg de segles ha processat el poble nipó.
Però això serà un altre dia.

Abans d'acabar un Haiku, que es tracta de fer tres versos en 17 silabes. Una tradició molt antiga podriem dir-ne salvant moltes distancies, la predecessora del twitter.

Quan vindràs?
Quan la pluja seca,
banyi els rius humils.