Una mica de religió

Les questions religioses són molt curioses al Japó. Hi ha una mescla impressionant de les difernts religions que han anat arribant a l'arxipièlag al llarg dels segles. Totes les religions estan permeses i sovint barrejades, de tal manera que es veu que els japonesos creients utilitzen diferents rituals i creences al llarg de la seva vida.

Tot i així, si parlem de Japó hem de fer especial esment de la religió Shinto. El Shintoisme és la religió aborigen del Japó, riginal, per dir-ho d'alguna manera. Es una religió animista, que sense dogmes ni credos, i sense pretensions, ha anat barrejant-se amb  les noves filosofies i relgions que s´han anat incorporant al llarg dels segles, sobretot el confucionisme i el budisme, però també el taoisme i el cristianisme.

" Amb la humilitat de l'aigua, el shintoisme, que ni tan sols tenia nom, s'adaptava a tot, però també tot ho banyava, tot ho impreganava", diu Carlos Rubio al seu llibre "El Japón de Murakami".

Així el Shintoisme no és més (ni menys) que un cúmul de rituals, consells, idees, pràctiques i institucions (i sobretot un munt de supersticions), basat en una riquíssima mitologia plena de dragons i altres éssers fantàstics, fantasmes i esperits. Es tracta d'una religió animista, formada per innomerables déus, els Kami. I hi ha tants Kami com coses o conceptes es puguin imaginar i que poden continuar creixent segons les necessitats dels temps moderns. Hem llegit a algun lloc que quan es va incorporar eln tennis com a nou esport, es va crear un Kami nou per protegir i ajudar a guanyar als tennistes japonesos. Però s'ha de vigilar, perquè els Kami són generalment protectors, però si els fem enfadar poden ser dolents tambè.

Diuen que d'aquestes divinitats prové la línia imperial, i per tant, l'actual empreador Akihito seria un déu segons el shinto. Per això, abans de l'any 1945, el shinto era la religió oficial de l'estat. Però passada la segons guerra mundial, amb el Japó derrotat, bonbardejat i culpable, els americans varen fer que l'emperador anunciés a tots els seus subdits que ell no era més que un home. Això ho va haver de fer el pare de l'actual emperador, en Hirohito. Va ser un cop molt fort per l'honor dels japonesos. Però diuen que en Hirohito, en el fons, es va treure un pes de sobre i no m'estranya gens, no?

El Shinto es basa en un optimisme vital que es troba a la base de les relacions socials. Un profund agraiment a la vida i als altres, la qualcosa es manifesta a través del respecte a la comuntitat, a la neteja i a la cura de l'entorn. El Shinto busca el MAKOTO, que és la puresa, tant interior com exterior, perquè no hi ha diferència entre dins i fora, perquè tots som un tot amb tot. Quan la puresa interior es mira al mirall, el que veu és la responsablitat social.

I això tan bonic, us asseguro que no és mitologia, sinó que és quelcom que es pot veure al Japó, en la cura dels jardins, en un terra sense papers ni cigarrets, tot i que gairebé no hi ha paperes, en que els nens van sols a l'escola, al Kumon, a karate o a beisbol pel carrer des de ben petits, en que les bicis van per tot arreu, sembla que no hi ha normes,  la única norma deu ser la del shinto, i sembla que digui "ves per on vulguis, però mira de no molestar". I això fan, van per tot arreu, però sense atropellar, ni pitar, ni atabalar ningú.

Els japonesos, al llarg de la història s'han emmirallat en els pobles estrangers que han considerat superiors, ara els americans, durant el segle XIX els anglesos i els alemanys, però segles enrere, amb els xinesos.  Van beure de la Xina com important centre que era en tècnica, cultura i ciència.

Així en diferents períodes varen importar el Confucionisme i el Taoismee xinesos, incorporant-los i barrejant-los amb el Shintoisme nadiu,  però el que amb més força va calar va ser el Budisme.

El budisme arribà al Japó al segle VI provenent de la Índia, però passant per la Xina. Als segles XII i XIII, respectivament, van arribar, també de la Xina, noves incorporacions i varietats budistes, el Budisme essotèric i el Budisme Zen, que és el més present actualment. El Busdimes Zen va ser molt ben acceptat pels Samurai. Els Samurai (nobles guerrers) eren homes de la guera i no eren massa cultes. Al Zen no s'hi arriba per mitjà de l'intel·lecte o de la racionalització, si no que s'hi arriba a través de l'eperiència de l'esforç de la meditació. Cal aprendre a meditar, a buidar la ment, a viure l'ara i l'aquí. Questions que poden interesssar molt a persones que viuen per lluitar i morir. Persones que havien esdevingut senyors feudals, shoguns, que tot i provenir de la noblesa japonesa i per tant molt propers a l'emperador i necessaris per protegir el país, són, segons el Shinto, persones impures perquè maten i vessen sang.

Així que, durant els set segles que els shogunats varen ser més poderosos que el propi emperador, el budisme Zen va arrelar molt en terres japoneses, això sí, sempre barrejat amb el mal·leable Shinto.

I per acabar us deixem un proverbi zen
" Una fletxa que fa diana però que no ha sonrtit d'un cor pur, és una fletxa morta. Una fletxa que no fa diana, però que ha sortit d'un cor net, és una fletxa viva."

Us agrada?