Kumano Kodo o el camí de Santiago japonès.

EL CAMÍ DE KUMANO

Aquests dies hem estat en una zona muntanyosa situada al sud de Kyoto, a la península de Kumano. Potser a alguns us pot sonar la zona perquè en els mars d'aquesta regió és on es va filmar el documental on es denunciava la massacre de dofins per part de certes persones japoneses. De fet,  a la ciutat de Tanabe, en aquesta costa, varem veure un recinte on entrenaven a dofins, és el segon us que fan dels dofins pescats, alguns els mengen, altres els venen als dofinaris de tot el món.

Però la raó de visitar aquesta zona era una altra. A nosaltres ens interessava conèixer la part muntanyosa de la petita península de Kumano. Voliem fer una petita part del Kumano Kodo, que es podria traduir com el camí de Kumano, seria una mica com el camí de Santiago a la Japonesa i amb molta menys gent.
Un camí que els peregrins ja feien fa més de mil anys. Creuaven els fabulosos boscos de xiprers japonesos i de bambú durant vàries setmanes i s'aturaven en petits poblets per pregar en el petit temple que hi ha a cada localitat. A més en aquesta zona hi ha banys termals, la qual cosa era una bona manera de descansar després de les dures caminades per les muntanyes de la zona.

Per nosaltres el fet de ser una zona boscosa, força rural on a més hi ha termes ens va fer decidir a visitar aquest lloc.

Els pobles en si no són res de l'altre món, però els camins que utilitzen els peregrins, en alguns moments et transporten cap els boscos màgics que hem pogut veure en alguns films japonesos.

Una cosa curiosa per a nosltres els europeus, que estem sempe envoltats d'història, és que, per antics i mil·lenaris que siguin les ciutats i els pobles, sempre ho trobes tot bastant nou, no i hi ha altres vestigis medievals que no siguin els temples i, fins i tot aquests, són sempre reonstruïts. Això és degut al caracter efímer dels materials que empren en les seves construccions i que té molt a veure amb el caràcter zen dels japonesos i amb la idea shintoista de la transitorietat de la vida. Les contruccions estan fetes de fustes lleugeres com el bambú i de paper. Fins i tot els vidres, quan n hi ha, són primíssims. Tot és una mica de ·cartó pedra·, de manera que totes les cases així que passen uns 30 o 40 anys es refan del tot. Per això no hi ha mai pobles mil·lenaris com podem trobar a Europa.

Els camins per anar d'un poble a un altre estan molt ben senyalitzats i per tant no tenen pèrdua, en aquesta època de l'any hi hem trobat poques persones caminant, per tant la sensació de solitud s'accentuava. Els boscos estan formats, en el seu inici, per canyes de bambú, que pugen esbeltes i flexibles cap al cel i, a mida que et vas endinsant, per xiprers japonesos, que són arbres alts i també esbelts, per veure la seva copa has d'alçar la vista verticalment i els troncs erectes és la part que veus amb la mirada horitzontal. Són columnes que dibuixen un paisatge curiòs. El sotabosc és força net i les falgueres la vegetació més abundant. Algunes vegades aquestes falgueres cauen intercalades cap el camí, entortolligat d'arrels traidores, embellint els paratges per on passes i donant un aspecte, podríem dir que una mica fantasmagòric, on la mitologia japoneses dels kamis es fa present. Però no són boscos tristos, perquè les falgueres són d'un verd fresc i lluent i els propis xipressos són d'un color molt més clar que els nostres xipressos, són d'un verd més viu i intens. El joc d'ombres que dibuixa la llum que es filtre entre el brancam és un element que afavoreix tant a l'esclat de color, com a la penombra intrigant.
Però el què et fa sentir dins d'un conte del Murakami és més el què sents que no pas el què veus. La majoria de sorolls són totalment desconeguts per a nosaltres, els arbres movent-se amb el vent i crepitant de tant en tant, les suposades sargantanes movent-se per sota les fulles, un parell de serps desviant-se pel camí, ocells que es contesten des de diferents punts del bosc, però el què és fantàstic de debò, és quan passes per una zona plena de grills, o almenys això creiem que eren perquè no en vàrem veure cap. N'hi devia haver milers i, quan fregaven les seves ales, el so que es produïa era magnífic i esfereïdor a la vegada.

Tot aquest camí per anar a veure un nou temple i després tornar al poble on ens espera la mestressa d'una minshuku amb un sopar esplèndit i un onsen ben calent on reposar els òssos del peregrí. Però això serà una altra història.